Espais Urbans
El graffiti és un fenomen total en el nostre paisatge urbà de cada dia
que permet al seu autor apropiar-se del
seu entorn marcant el mobiliari urbà que en realitat ens pertany a tots. A
alguns els hi pot agradar i a altres no, però el cert és que el graffiti s’ha tornat una plaga que
arrasa pobles i ciutats. Trens, metros, mobiliari urbà, murs i façanes. Res
s’escapa de la seva set de color.
Caldria
distingir entre el que jo anomeno graffiti
d’autor i els gargots que sovint embruten el nostre entorn. Aclarint que el que
jo entenc per graffiti d’autor és
aquell graffiti treballat i de
qualitat que fa que el vianant que el veu es pari i el gaudeixi, i el gargot és aquell que està graffitejat en bancs,
escombraries i altre mobiliari, ja sigui urbà o no, i que jo considero vandalisme
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
Segons la Vanguardia, el graffiti surt a Barcelona molt car. I és que l’Ajuntament es
gastarà més de 8 milions d’euros fins al 2014 per eliminar-los dels nostres carrers.
Per fer-ho, comptarà amb un total de 35 equips que es desplegaran per Barcelona
a través de les seves brigades amb torns de matí, tarda, i si és necessari,
també de nit en el casos d’urgència, ja
que potser la pintada resulti massa escandalosa o ofensiva per als
barcelonins. Es curiós perquè llegeixo que l’Ajuntament disposa d’un anomenat catàleg de tags que consisteix en un
estudi fet i documentat per ells mateixos que incorpora molts dels graffitis, tags i pintades que s’han fet a Barcelona darrerament. D’aquesta
manera es pot conèixer en molts casos la identitat dels autors d’una pintada i
si és el cas, sancionar-los degudament. Tot i que penso, i es una opinió
personal, que no es pot sancionar a ningú si no l’has pescat in fraganti ja que el sancionat sempre
podrà dir que no ha estat ell.
 |
Font pròpia
|
Pel que m’explicava una treballadora del servei de
neteja de graffiti de l’Ajuntament
de Barcelona al barri de Gràcia, tots els del servei de neteja de graffiti reben pel matí al seu PDA
(organitzador personal i agenda electrònica) un llistat d’on trobar les
pintades que han d’esborrar. Pel que es veu algú va abans fent fotos i
apuntant l’adreça d’on trobar-les per tapar-les. També m’explica que estan
obligats a fer una foto abans i una després perquè sovint, als 10 minuts
d’haver tapat ve un altre graciós i torna a pintar damunt, i aquesta és l'única manera de demostrar que han fet la feina. L’Ajuntament és ràpid, però els
graffiters pel que es veu més, i sinó,
que m’ho diguin a mi!
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
Dos minuts després de baixar per un
carreró de Gràcia em paro sobtada perquè reconec una paret que la noia
de l'Ajuntament havia tapat abans, ara torna a estar graffitejada. Doncs si que van ràpids els graffiters!
El més graciós és que després passo per una paret que recordo que fa un parell de dies tenia un graffiti, i ara ja no hi és. Doncs si que tapen
ràpids també els de l'Ajuntament!
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
Això reafirma una de les conclusions del meu treball i és que
és necessari trobar punts d’acord entre els Ajuntaments i els graffiters. En especial pel que fa a
l’alliberació d’espais i murs.
Werens ho explica molt bé
tot dient que : Abans de dir res respecte
el mobiliari urbà, hauríem de tenir alguna cosa a oferir al nois. Si no dones
cap opció per expressar-se (sigui cap paret lliure on aprendre i practicar en
tota la ciutat) la gent s'agafa a l'opció més fàcil... el vandalisme... molts
d'aquests, si tinguessin un lloc on practicar, evolucionarien fen coses
interesants o ho deixarien corre en veure que no és el seu camí.
Penso que en vista de l'empenta que està agafant el graffiti
escombraria, seria interessant culturitzar els joves sobre el que és i no és
art, sobre el que els graffiters
poden considerar el seu espai i sobre el que és en realitat espai de tots, sobre
el que pot ser bell i sobre el que no ho és. Art sí. Graffiti sí. Brossa no. Unes hores de classe sobre aquest tema per graffiters reconeguts, que ens ensenyin
les diferencies entre el que és graffiti
d’autor i el que és pura marranada ben explicat, amb interacció, opinions i
debats entre el propi alumnat, ajudaria no tan sols a entendre i apreciar el graffiti
com el que és, art urbà, sinó a entendre i menysprear el que no ho és.
De fet i en contra del que
pensen molts adults, els joves acostumem a escoltar quan se’ns expliquen bé les
coses. Som uns crítics excel·lents i sovint ferotges, i la nostra
opinió té un pes elevat sobre la nostra mateixa generació. Fins ara, tant sols
hem escoltat que el graffiti no és
art, que sovint és brossa, que els graffiters
estan penjats, i ens rebotem i surtim als carrers a graffitejar.
RENFE - TMB
RENFE, admet que té un problema incontrolable amb el graffiti, ja que les pintades en combois
s'han duplicat respecte al 2012 i la companyia no troba cap explicació.
RENFE calcula que l’any passat va haver
de treure 31.700 metres quadrats de pintades a l'exterior dels combois
(pràcticament el doble de la superfície que el 2011) i que això va costar a la companyia 6,3 milions
d'euros. 14.000 metres quadrats tan sols a Catalunya.
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
La companyia admet també que la
majoria de graffiters actuen de nit i
especialment a les estacions de Manresa, Blanes, Mataró i Vilanova i la Geltrú.
Això és així perquè en aquestes estacions els trens dormen a l'aire lliure i
Renfe reconeix que no ho pot arribar a controlar del tot. També explica que els graffiters que actuen en aquestes estacions ho fan massa de pressa
per poder enxampar-los. Fan una pintada ràpida i marxen
Tot i que moltes estacions estan dotades de vigilància,
ja sigui amb càmeres de seguretat o per vigilants contractats, el cert és que és
fàcil entrar en moltes d’aquestes estacions. Reixes, tanques, formigó, res és
suficient per aquestes bandes que han fet de la pintada als vagons, una lluita
personal contra el sistema i contra el món. Tal com m’explica DJ, un graffiter de Vilanova i la Geltrú, la planificació, la ocasió, l'adrenalina, les carreres, l’objectiu, la consecució i els entrebancs no fan
sinó augmentar en molts casos les seves ganes de tornar-hi aviat. Són addictes
de l'esprai. Estan enganxats a
l’adrenalina i sovint estan tan descontents amb el seu entorn, que la pintada
els reafirma, els fa pujar l’autoestima. Moltes vegades i no dic totes, és
la seva forma de reafirmar-se en un món que no entenen, on tot allò que
coneixien se’ls destrueix (treball, família...)
i on les possibilitats que se’ls hi presenten són escasses. No hi ha treball. Per a que estudiar? A casa no vull estar. Massa problemes. Són
frases que sovint disparen quan algú els escolta. No són excuses, són realitats.
Renfe assegura que el més increïble és que moltes vegades ho fan a plena llum del dia
mentre pugen i baixen els passatgers
d'un tren aturat. De fet no és tan estrany, quan un tren arriba a una estació,
el maquinista està obligat a aturar el tren completament, inclús amb el fre d’emergència
per no causar cap accident imprevist, és llavors quan salten el graffiters i pinten, després marxen a
corre-cuita. Saben que tenen temps perquè encara que el maquinista o algun viatger els vegi i avisin als de
seguretat, tant sols aquests tenen autoritat per detenir-los i abans no arriben,
tenen temps a escapar. Altres vegades, els més agosarats, i en un moment determinat i pactat del
recorregut, accionen el fre d’emergència, i aprofiten el moment per baixar del
tren i pintar abans el conductor avisi a seguretat.
 |
| Font pròpia |
Werens, el graffiter sabadellenc, em diu en una entrevista que, els que pinten trens, tenen tota una
filosofia... però tenen el seu potencial artístic i els trens són ben avorrits
perquè no aprofitar-ho i que els trens es converteixin en obres d'art mòbils...
DJ, em comenta que ja que no tenen diners, ni oportunitats, ni
galeries, ni espais suficients, ni res per mostrar el que saben fer, ho fan
d’aquesta manera. No marxen molts amb carrera a fora per demostrar el que
saben fer? Doncs ells no poden marxar i
pinten els trens sabent que abans no els netegin, passaran per pobles i
ciutats, i que allò que han pintat ho veuran des de molt lluny i molta gent. És
per això que en la seva particular escala de valors, no és el mateix pintar un
tren de rodalies que un AVE. L’AVE arriba més lluny, el veu més gent i per tant
és un objectiu més important.
DJ també m‘explica que tot i
que les peces que pinten sobre els trens acostumen a ser rapides, poden arribar
a ser extremadament grans, depenent del nombre de graffiters que integren la crew
i del temps del que disposin. Es necessiten aproximadament uns 8 minuts entre
que el graffiters tiren d’una palanca
a l’estació, pinten i marxen, i disposen de 20 minuts si han agafat
bé el temps de ronda dels vigilants, mentre els trens dormen a cotxeres. Una altra curiositat és que tot i semblar que els
trens graffitejats són tots iguals,
no és veritat i és que existeixen moltes tipologies. Així depenent de com està
pintat el tren es diu que la peça és:
END TO END: si la peça ocupa tot el vago de punta a punta.
TOP TO BOTTOM: si el graffiti ocupa de dalt a baix el vago.
WHOLE CAR: si la peça ocupa tot un vago al llarg i a l'ample (una barreja de TOP TO BOTTOM i END TO END).
MARRIED COUPLE: Dos vagons pintats conjuntament amb dibuixos que s’interrelacionen.
WHOLE TRAIN: si la peça ocupa tot el tren. Evidentment una ocasió que només està a l'abast d'uns pocs.
 |
End to end/Font
pròpia
|
 |
End to end/Font
pròpia
|
TMB
Per la seva banda, TMB de Barcelona en declaracions al
Periódico ha declarat que l’any passat van quedar afectats 1.800 cotxes i les
despeses de neteja, tant de l'exterior com de l'interior dels vagons de metro,
i de la reposició d'elements va ser de 580.000 euros. Des de principis del
2013, s'han detingut dues persones i se n'han denunciat 38 per fer graffiti als cotxes de metro. Avui dia,
hi ha 28 casos oberts que s'estan investigant per determinar l'autoria dels
fets. Pocs si es té en consideració la quantitat de pintades que es van
realitzar però és que és difícil agafar in
fraganti l’autor.
 |
Font pròpia
|
La realitat és que els grups que cometen aquestes
accions cada vegada són més nombrosos, tenen un nivell més elevat
d'organització i, a vegades, es mostren violents i agressius amb els
treballadors i el personal de seguretat privada de les instal·lacions
ferroviàries quan els enxampen.
El mateix diari explica que cinc membres d’un grup de graffiters que havien pintat cinc vagons
del metro a l'estació de la Sagrera, han estat detinguts després de ruixar amb
un extintor un coordinador de seguretat.
DJ, em comenta que a ell no li
agraden els metros. Massa foscor, poc espai, masses entrebancs, massa
vigilància, i a més, les pintades duren poc, doncs la Generalitat neteja
ràpid. El metro és per altres tipus de graffiter.
Els que pinten vagons de metro tenen uns altres valors i sovint són gent que no
s’està de gaires bromes. De fet, per accedir a les zones on dormen el trens
estacionats, sovint s’han de trencar
portes, finestres i reixes, i alguns fins i tot han arribat a foradar parets de
formigó. A ell no li va això.
En el cas de Ferrocarrils
de la Generalitat (FGC) l'empresa calcula que el mal comportament dels
passatgers durant el 2012 li va costar un milió d'euros, tenint en compte la
despesa provocada pels graffiti,
però també el cost de destrosses dins els trens i dels passatgers que viatgen
sense pagar.
Altres
- Espais i mobiliari particular
 |
Font pròpia
|
Està clar que existeixen altres espais i mobiliaris
els quals els Ajuntaments ni en parlen, suposo jo perquè entenen que no els pertoca, però el cert és que són molt més delicats perquè afecten als particulars,
a gent normal i treballadora que s’han vist ficats enmig d’aquesta guerra de
guerrilles entre l’Ajuntament i els graffiters
sense tindre veu ni culpa. Estem tan acostumats
a veure’ls pels carrers que ja ni ens adonem. Camions gargotejats, caixes
elèctriques plenes d’enganxines, bústies graffitejades,
portes de particulars amb dibuixos i tags
sense sentit. Fins a quin punt la guerra entre els graffiters i l’Ajuntament ha passat a ser cosa de tota la resta
dels ciutadans? Jo crec que té que existir un línia de no pas per a tots, i en especial, per als graffiters. Quin
sentit té graffitejar el camió d’un
transportista que es guanya la vida amb això? Sap el graffiter que aquest transportista s’exposa a una multa per part de
l‘Ajuntament? Sap el que li costarà en diners netejar el camió? Jo crec que
no.
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
Font pròpia
|
 |
| Font pròpia |
Si alguna cosa he après en aquest treball és que cal
distingir entre pintar un graffiti i graffitejar. Pintar un graffiti és alguna cosa més que fer un
gargot a la paret. És la preparació d’un dibuix, l'elaboració, la planificació, el punt de
vista del vianant, la certesa que com diu en Werens, pot agradar i
embellir una mica més la nostra ciutat. L'elecció d’un lloc on el pugui
veure tothom... però on no molesti a ningú. La satisfacció del treball ben fet,
de saber que cap graffiter pintarà
al damunt perquè és possible que no ho puguin fer millor. La superació. La
satisfacció. El reconeixement.
Quina satisfacció poden trobar en graffitejar? Jo
també puc escriure el meu nom en qualsevol lloc de mil maneres diferents i amb
mil colors, però una signatura feta sense cap preparació ni elaboració i en un
lloc on no ens pertany i ens molesta... això és embellir la ciutat? Això és un graffiti? No.
Si us plau, si no tens res a oferir...NO PINTIS!
Un dels graffiters contemporanis més importants, el francès C215, i que es deixa caure sovint per
les parts més velles dels nostres barris més populars, tant sols pinta sobre
superfícies malmeses, ja que la filosofia que aplica en la seva vida i per tant
en la seva obra, és que el
graffiti ha de servir per envellir les ciutats, no per ferles malbé.
Això és també el que pensen molts dels graffiters
catalans. Per desgràcia, no tots.
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció pel que
fa als espais on pinten els graffiters,
són les caixes elèctriques. Mai m’hi havia fixat però estan plenes de graffiti i gargots. És precisament aquí
on he trobat les peces més boniques de la ciutat, són petites obres d’art que
sovint i per desgràcia estan rodejades de gargots que moltes vegades fan malbé
l’obra. He comentat en un altre apartat que seria convenient que els del servei
de neteja de l'Ajuntament rebessin algunes classes sobre que és un graffiti d’autor i que és una graffitejada abans de tapar-les, doncs
bé, crec que seria igualment necessari que els graffiters també en rebessin.
Es incomprensible que aquells que aspiren a fer-se un
nom en aquest món de l’art urbà, no sàpiguen apreciar el que tenen davant. Em
reafirmo en la meva conclusió que a les escoles tindria que existir alguna
xerrada sobre això. Que tapi l’Ajuntament ho entenc, però que tapin els
mateixos graffiters...
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
No volia acabar aquesta part del treball sense fer una
referència a les senyals de tràfic. Sense entrar en consideracions sobre si és
correcte o no el que fan els graffiters
damunt d’elles, m’agradaria ressaltar l’humor d’alguns graffiters que
lluny de graffitejar-les, les
utilitzen per sorprendre al vianant i de pas fer-li aparèixer un somriure a la
cara quan s’adona del que està veient. I és que un somriure a les 8 del matí , abans no entres al col·legi o al treball, pot ser molt saludable!.
Penso que molt millor així,
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
que no així:
 |
| Font pròpia |
 |
| Font pròpia |
I arribats a aquest punt crec que puc contestar a dues
de les preguntes bàsiques d’aquest treball:
 |
| Font pròpia |
Graffiti, art o
vandalisme?
Després de veure la camioneta aparcada al barri de
Sant Martí, puc dir sense por a equivocar-me que graffiti és les dues coses. Tot depenent de qui el pinta i dels
ulls que el miren, tot i això, per a mi el graffiti
sempre serà art perquè parteixo de la base que ja he exposat abans: no és el
mateix pintar un graffiti que graffitejar.
Quan un
graffiter esdevé vàndal’ i quan artista?
D’acord amb Werens, deixa de ser vàndal quan creu amb el que fa i ho fa per amor a l'art sense
importar-li el risc ni els diners que es gasta en pintura.
