Com s’anirà veient al llarg d’aquest treball, el món
del graffiti és un món tan singular
que ni tan sols es posen d’acord en l’origen etimològic de la paraula.
Alguns proposen que ve de la veu grega ‘grapho’, que procedeix del verb graphein ‘escriure’. Altres que és un
terme derivat del llatí ‘graphiti’ i
altres que és el plural del terme ‘graffiato’
i que va esdevenir ‘graffiti’, una
paraula italiana que significa "marca
o inscripció feta rascant o ratllant un mur”. Sigui com sigui, va ser
Raffaele Garrucci qui va divulgar aquest terme a mitjans del segle XIX a través
dels mitjans acadèmics internacionals. Desprès el cultisme el va popularitzar i
va passar a l'anglès col·loquial a traves de seu ús als diaris novaiorquesos en
els anys setanta i per tal de definir aquest nou art que s’expandia per tot
arreu. Després el terme “graffiti” es
va popularitzar en altres idiomes.
Cal precisar també que sovint la gent utilitza aquesta paraula de manera equivocada, ja que utilitzem el terme ‘graffitis’, en plural quan de per si la paraula ‘graffiti’ ja es plural i des del punt
de vista etimològic això no és correcte.
Pel que fa a la seva traducció al català, el terme i
la seva definició ja es troben incorporats als nostres diccionaris com a
”grafit” en singular i ”grafits” en plural.
- · www.diccionari.cat/: Inscripció o dibuix traçats a la paret o damunt una superfície dura amb un instrument gràfic.
- · Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, el DIEC : [LC] Inscripció o dibuix fet en una paret, un monument, etc.
Així doncs, tot i que el terme “graffiti” és un anglicisme dins la nostra llengua, és la paraula
que he preferit utilitzar en aquest treball perquè considero que el terme
“grafit” es queda curt per definir un moviment i un estil de fer que no
correspon a l'ús que fins ara havíem donat a la paraula. Quan escolto “grafit” el primer que em ve al cap és el mineral de color negre i de
cap manera pot el meu subconscient associar-lo amb altra cosa i molt menys al
món del Graffiti.
Breu Història
 |
El cert és que sovint es tendeix a pensar que el graffiti és una practica contemporània,
sorgida arrel d’alguns moviments anti-sistema però res més lluny de la
realitat, l’exercici d’aquesta practica es remunta a la prehistòria. Tan sols
cal donar un cop d’ull a les coves rupestres, plenes d’inscripcions, gravats,
etc... per adonar-se’n que això és cert i que l’impuls vital que empenyia a
l’home primitiu a aquesta practica i que no responia sinó al instint més basic
de comunicació que tenia, continua encara. La necessitat que tenim els humans
d’expressar els nostres sentiments, les nostres reivindicacions i en general
els nostres pensaments és precisament el que ha fet que aquest impuls o
moviment continuï present. La història ens demostra que és així, des dels
murals egipcis pintats a les parets, passant pels més de 10.000 graffiti plens de dibuixos i pintades, eròtiques, religioses
i fins i tot obscenes que s’han trobat a Pompeia, fins els grans murals que adornen alguns dels
més moderns edificis, passant entre altres coses per la Capella Sixtina, i per
la segona Guerra Mundial, en la que els nazis utilitzaven les inscripcions a
les parets per inculcar l'odi cap als jueus, fins les revoltes estudiantils dels
60, tot ho demostra.
 |
Podem dir que el graffiti
com a moviment social contemporani va néixer a Nova York. La cultura popular
diu que va ser Taki, un noi grec, qui a
principis dels 60 va començar a escriure la seva firma (pseudònim + nombre del
seu carrer) a qualsevol lloc dels metros
de la ciutat. Aviat milers de joves el van seguir en aquest “joc”. Aviat va ser
manifest que calia distingir-se dels demés i es va fer necessari per als graffiters crear nous estils que els
diferenciessin, així que van començar a experimentar amb les mides i els
colors descobrint que podien pintar
peces més grans i amb menys temps amb els esprais.
L'aparició del primer
“whole car”, tot un vago de metro pintat, va propiciar una nova escala de
valors. Ja no era tan important el nombre de vegades que escrivien el seu nom
com l'impacte visual de la seva creació.
L’estil encara sense polir d'aquells primers graffiters del metro, va anar
evolucionant i van aparèixer les primeres "Wild styles”, composicions
realitzades a partir d’una complexa trama de fletxes combinades amb dibuixos
A finals dels 80 el graffiti és ja un moviment consolidat i imparable, i comencen les
gires dels writters americans per
Europa i les peregrinacions del writters
europeus cap allà.
