Cal dir que totes les conclusions d’aquest treball es
basen fonamentalment en les respostes del qüestionari que han contestat 192
persones, en les més de 20 entrevistes
que he realitzat al llarg d’aquests mesos amb comerciants i graffiters de Barcelona, amb el personal de la neteja i medi
ambient que he anat enganxant pels carrers, amb les més de 1.000 fotografies que
he pres i que il·lustren aquest treball,
amb la conversació que vaig tindre amb el director de Serveis de neteja i Gestió de residus de Barcelona, quan ja desesperava que algú de l’Ajuntament,
inclòs l’Alcalde, i molt especialment amb les respostes que em va enviar el graffiter sabadellenc Werens. A tots
ells el meu agraïment.
Com he argumentat al principi del treball, no existeix
una normativa internacional única que reguli el graffiti. Les lleis que afecten aquesta activitat varien d’un lloc
a un altre. Cada continent, cada país, cada regió, cada municipi o poble és el que
dictamina les seves pròpies lleis i sancions, i és per això que igual que existeixen
llocs que promouen i inclús fomenten
aquest tipus d’art urbà en determinades condicions, existeixen altres que el
castiguen durament. Ara bé, el gran problema al que ara s’enfronten els països
que han aplicat normatives de tolerància zero amb el graffiti és que les mesures i sancions que han pres al respecte no
han fet més que generar reptes més grans per als graffiters, que ara ho consideren i ho interpreten com una lluita oberta contra les autoritats pel
domini dels espais de la ciutat. Un guerra de guerrilles pel control de la
ciutat.
Així doncs, la primera conclusió que se’n pot extreure
d’aquest treball i que espero hagi quedat clara és que graffiters i autoritats farien bé en posar-se d’acord i intentar trobar
un equilibri entre la llibertat d'expressió dels primers i el dret de la resta
dels ciutadans de gaudir de l'espai públic. Menys sancions i més diàleg. Menys
restriccions i més espais alliberats.
Les sortides al mercat de treball per als graffiters actuals són poques, els circuits de les galeries d’art
els hi estan vetats a la majoria i per tant
la difusió i la projecció dels seus treballs és realment difícil. Si a
tot això sumem la crisi que el món està vivint, la manca de recursos de les famílies per que
els seus fills estudiïn un itinerari adequat, i la manca d’oportunitats
laborals, es pot entendre que l'única manera que tenen els graffiters de donar projecció i
visibilitat al seu treball sigui a través de persianes i murs abandonats a les ciutats.
El fet contrastat és que el 94% dels enquestats en
aquest treball consideren que l’Ajuntament hauria de fomentar i donar més
facilitats a les plataformes autoritzades
de graffiters per tal de
millorar la imatge degradada dels nostres barris i el mateix tant per cent
també pensa que s’haurien d’habilitar
més espais públics per aquest tipus d’art. Si a tot això li sumem la dada que
el 81 % pensa que la legalització d’aquest tipus d’art ajudaria a la reinserció
de molts joves que actualment estant a l'atur, tornem a la mateixa conclusió que
en l’apartat anterior, menys sancions i més diàleg. Menys restriccions i més
espais alliberats.
Que diu l’Ajuntament?
L’Ajuntament diu que parlar amb els graffiters és molt difícil. Ells poden
parlar amb algunes plataformes i arribar a uns mínims que depenent del compliment
per part de les dues parts es poden ampliar. Però qui parla en nom de la resta de writters del retolador , que és com jo els anomeno, la vertadera
plaga de les ciutats? Aquells que van pintant el seu nom com si es tractés d’una
competició en qualsevol racó de les nostres ciutats. Com parar això? De fet i a
favor de l’Ajuntament diré que les dades contrastades s’expliquen per sí mateixes; durant el 2012 l’Ajuntament
ha fet més de 180.000 actuacions als barris de Barcelona i ha eliminat més de
400. 000 m2 de graffiti escombraria. Bàsicament en
murs i façanes aconseguint d’aquesta manera que aquesta part del problema es
mantingui continguda, doncs els writters
de retolador ja no s’arrisquen a pintar els murs perquè la seva pintada dura tant poc que no interessa.
Aquí entrem en una de les consideracions fonamentals
del meu treball. Graffiti, art o
vandalisme?
El primer de tot seria distingir entre graffiti i pintada. A primer cop d’ull
podria semblar que les dues coses són iguals, però res més lluny de la
realitat. Al llarg d’aquest treball hem vist infinitat de fotografies i cap d’aquests
treballs se’l podria etiquetar de gargot.
Poden agradar més o menys però són graffiti en estat pur. Treballs elaborats que responen al desig del graffiter de “deixar-se veure” (getting
up) i on el missatge fonamental es
troba en les formes i en l’estructuració ben pautada i plasmada espacialment de
les seves lletres. La qualitat artística i estètica, la força plàstica i la
elaboració del disseny són algunes
de les regles fonamentals del graffiter. I és que a diferència dels
que fan gargots o tags, aquí el que
es valora no és la quantitat del treball sinó la qualitat.
Una altra diferència és que el graffiti quasi sempre ve firmat per un autor, i la pintada rapida
manté l’anonimat ja que el seu valor artístic és nul. Es plasma amb massa
pressa a qualsevol lloc de fàcil accés i
poc risc. Per això penso que la pintada és una forma d’expressió barroera i
covarda, precisament perquè l’autor s’amaga, amb tota consciencia de que el que
està fent és del tot incorrecte.
Aclarit això, faríem tots bé en distingir entre el que
és en realitat un graffiti i el que és
una pintada; i entre el que és un graffiter i el que és un writter de retolador. A partir d’aquí
caldria utilitzar bé els termes per tal de distingir clarament els conceptes. Si
parlem de graffiti parlem de graffiters i de treball ben fet i treballat, i que
normalment s’associa a un tipus determinat d’art (art del carrer) molt apreciat
pels vianants , i si parlem de pintada parlem clarament de brossa i de writters de retolador que sovint
s’associen al vandalisme perquè actuen a tot arreu sense control i per a desesperació de tots els que els
veiem.
La solució a aquest tipus de vandalisme que és la
pintada no és fàcil. L’Ajuntament reconeix que tot i tindre més o menys
controlats els murs de la ciutat, els writters
pinten ràpid i amb tanta feina algunes vegades han tapat graffitis d’autor perquè arriba un moment que no poden amb tot. Es
queixen que no poden aturar les pintades a les persianes perquè pertanyen als
comerciants i que actuar sobre el mobiliari urbà surt molt car perquè es necessiten
tractaments especials. Una altra queixa són les caixes elèctriques i les
bústies de correus entre altres que tampoc els pertanyen i sobre les quals no
poden actuar.
Si l’Ajuntament no pot amb tot, els graffiters es mostren inquiets i descontents,
els writters estan descontrolats i
els comerciants farts de tot. Quina és la solució? I tornem al principi de les
meves conclusions; menys sancions i més
diàleg. Menys restriccions i més espais alliberats.
Al meu entendre, els graffiters són una gent molt curiosa, són addictes a l'esprai i als
espais lliures i si no pinten els hi entra el “mono” i es descontrolen
totalment. El primer de tot és alliberar més espais a la ciutat on puguin
pintar. Res de façanes o portes centenàries dels barris més castigats. Per sort
o per desgracia a Barcelona existeixen infinitat de cases i fàbriques
abandonades o a mig construir, que situades sovint als extraradis donen una
imatge de tristesa i abandonament a la ciutat que fa pena. Perquè no cedir tots
els murs que les envolten, tan tristos i buits com elles mateixes, als graffiters? De fet els mateixos graffiters reconeixen que l'essència
del graffiti és efímera i que és
precisament aquesta característica el que fa que un bon graffiti sigui tant apreciat. Avui hi és i demà qui sap. Així doncs
aquests murs tristos i abandonats que rodegen les nostres ciutats serien
perfectes per a ells. Pinten, donen color a les ciutats i quan arriba el temps
de demolir-los ningú diu res. Exactament el que s’ha fet amb els murs del
parc de les tres xemeneies i dels de Sant Martí que han estat alliberats per
l’ajuntament i que han fet les delícies dels
graffiters i dels vianants que s’hi acosten.
Pel que fa a les persianes. Res de sancions per als graffiters que les pinten
autoritzadament pels comerciants i res de multes per als comerciants que els
contractin. I sobretot res de reduir l’espai del treball al 30%, pel meu gust,
el resultat és deplorable.
Queda clar pel treball i pel qüestionari resultant que
l’excusa que posa l’Ajuntament per no deixar fer res és que l’impacte visual
seria espantós per a la ciutat. Home, jo penso que precisament l’impacte visual
seria el més atractiu de tot. Caminar veient petites obres d’art sense tindre
de pagar, això ens agradaria a tots i a més, cal tindre en compte que la
majoria del dia les persianes estaran tirades cap amunt i l’únic impacte
visual serià el de veure les botigues buides perquè no hi ha diners per comprar
res.
De solucions n’hi ha moltes, tan sols fa falta parlar
i deixar-se d’històries. Perquè no un parc temàtic sobre el graffiti? O que l’Ajuntament cedeixi alguns dels milers
de terrenys que té abandonats pels
voltants de la ciutat? Que s’encarreguin les mateixes plataformes de graffiters de gestionar-ho,
que busquin promotors. De fet
l’aigua Font Vella, Fanta i Coca-cola entre altres, han requerit ja el servei dels millors graffiters per realitzar-los les campanyes. Estaran tan enfeinats reclutant graffiters que amb prou feines podran graffitejar la ciutat. Que tal si
l’Ajuntament en comptes de gastar-se milers en explicar les maldats del graffiti, envies als col·legis a graffiters com cal i aquests
expliquessin la seva versió de la historia als estudiants? Que tal si aquests
que són els que coneixen de veritat els carrers de Barcelona, ens expliquessin
les diferències entre graffiti i
vandalisme? Entre el que és un autèntic graffiter
i el que és un vàndal. Que tal si ens expliquessin les seves experiències i
debatéssim la qüestió tots plegats i amb coneixement del tema? Potser podrien
fer-nos entendre que pintar graffiti
no és dolent però s’ha de saber com i a on, i sobretot, penso que si un graffiter reconegut ens parles dels writters de retolador, com el que en realitat són,
nens que treuen el retolador perque no saben fer res més i que es diverteixen
fent-ho malbé tot, els entraria al cap,
a molts, que això és una ridículesa i que el qui ho fa, no té res de graffiter.
Un últim apunt que m’agradaria que quedés del tot
clar, és que el graffiti no és tan
sols una taca de pintura a la paret. El graffiti
ben entès és molt més que això. És molt més que el que es veu. És un exercici
que lluny de la idea que tenen alguns, fuig totalment del vandalisme i es
fonamenta en la plena llibertat del que
l’exerceix per compartir la seva obra amb els demes i amb la idea persistent
que hem de donar color als carrers.
És un exercici de força visual i de qualitat estètica fet a consciència i en
plena llibertat de disseny i forma, sovint amb un missatge ocult que escapa al
primer cop d’ull. És necessari atansar-se al graffiti, perquè vulguem o no, el graffiti conviu amb nosaltres en cada racó de la nostra ciutat i
ens observa callat i cridaner alhora en
molts moments de la nostra vida. Així doncs, igual que ell ens observa,
cal que nosaltres l’observem també a ell. Callats i cridaners com ell, per tal d’aplaudir-lo o criticar-lo
si és el cas. Si passem de llarg sense parar-nos a pensar, el graffiti deixa de ser art per
convertir-se en pintada. És necessari doncs que aprenem a interpretar-lo. Com he dit abans, el graffiti és alguna cosa més
que una taca de pintura a la paret i valdria la pena fer un petit esforç per
entendre’l i conviure amb ell.